Mònica Azón – Comodoro del CNEM

Per a qui no coneix massa a Mònica Azón li pot semblar seriosa i fins i tot distant i, en canvi, sentint-la parlar de la seva pròpia vida descobreixes una dona apassionada, independent, aventurera i per sobre de tot amant del mar. Això és el que vaig comprovar dissabte 31 de gener, a la xerrada de les vivències de tota la seva vida lligada al món de la vela.

Van ser dues hores en què va assegurar que el mar, la vela i la llibertat són els seus valors de vida, i els coneixements i les conseqüències de tots ells li han marcat el camí a seguir. Doncs el camí la va fer olímpica i campiona del món de la classe Yngling, entre altres coses. Mònica va fer un repàs exhaustiu i sincer de les seves vivències que intentaré resumir de la millor manera.

Va néixer l’any 1972 a Barcelona i estiuejava al Masnou, però quan ella tenia poc més de sis anys la família es queda a viure al poble. Els seus pares ja eren socis del Nàutic des de l’any 1968 i ella oficialment des de 1985, tot i que assegura que el club forma part de tots els estius de la seva vida, que en aquells anys era l’Optimist, la piscina i el futbol al Casino.

Considera que la seva vida es pot estructurar per cicles, tots relacionats amb el mar. Optimist, primer campionat d’Europa, passar a la categoria 420 i molts entrenaments. Amb la seva germana Sandra ha viscut grans moments i també fortes desavinences en el camp de la vela. Entre aquestes experiències destaca també la decisió d’embarcar-se amb amics, tots homes, en una travessia atlàntica que va fer l’any 2001 i que va acabar a Cuba, a l’Havana, gairebé morts de fam.

Un altre moment decisiu per a ella va ser renunciar a estudiar medicina perquè no ho hagués pogut compaginar amb l’esport de vela. La solució: matricular-se de Periodisme a la Universitat Autònoma a les tardes i així poder continuar amb la seva passió. No es considera amb vocació de periodista perquè no volia estar tancada en una redacció, però sí que el títol li ha donat moltes alegries, ja que des de 1992 fins al 2004 va poder participar en totes les campanyes olímpiques i campionats mundials com a esportista o periodista.

Feina que en algunes ocasions li va trencar el cor, perquè un periodista fa la seva feina, però és imparcial, ja que no té la vocació ni l’amor a la vela, i ella ha patit molt pels esportistes participants. També considera que els esports de vela es diferencien d’altres perquè la força física no té tanta importància; en canvi, l’experiència i la pràctica són fonamentals, i per això abans dels vint anys no hi ha massa medalles encara que hagin començat de petits.

Els anys 2008 i 2009 és nomenada directora esportiva del CNEM. Aquesta tasca li ha donat grans satisfaccions. Tot i que no ha tingut fills, assegura que hi ha molts nens i nenes per diferents llocs als quals ja ha transmès els seus valors.

Des del 2017 és la directora esportiva del Club Nàutic d’Arenys.

Una altra faceta seva sorprenent i que no té relació amb la mar és la bicicleta. Amb el seu gran amic Carles van organitzar un viatge al Cap Nord des de Barcelona amb bicicleta, ells dos sols. El van fer en dues etapes i va durar quasi dos mesos. Sens dubte, les anècdotes i vivències van ser moltes. Malauradament, en Carles va morir d’accident el 2024, fet que li ha deixat una profunda marca.

La Mònica també va participar a la Barcelona Copa Amèrica 2024 com a coach i recentment ha acompanyat Dani Anglada, regatista del club, com a “tàctica” en el primer mundial de vela inclusiu de la història, a Oman. No hi ha dubte que el futur li oferirà noves experiències relacionades amb el mar.

Marta Rosés