Maria Glòria Aragó, divuit anys al capdavant del Club Nàutic El Masnou

Actualitat · Vida de Club

Amb aquesta entrevista iniciem «Qui és qui al Club Nàutic El Masnou», una secció destinada a donar a conèixer les persones que han estat importants en la història i els esdeveniments de la nostra entitat.

Des de la Junta Directiva volem donar a conèixer les persones que han estat importants en la història i els esdeveniments de la nostra entitat. La intenció és explicar el paper que van tenir o tenen actualment presidents i presidentes, socis i sòcies històrics i actuals, i els esportistes que han portat la representació del Club Nàutic El Masnou als podis més alts dels esports de vela. I un tema que per a mi és important: conèixer el paper de les dones dins la història del Club. Per tant, inicio aquesta secció entrevistant la primera dona que va presidir el Club Nàutic El Masnou, Maria Glòria Aragó i Pont.

Maria Glòria és sòcia del Club Nàutic El Masnou des del juliol de 1988. Va néixer a principis de la dècada dels anys cinquanta a Teià, però sempre ha viscut al Masnou. Arquitecta de professió i divorciada, és mare de dos fills, àvia de cinc nets i aficionada a l’esquí. Va ser, durant divuit anys, la primera dona que va ocupar la presidència del Club Nàutic El Masnou i, en els seus inicis, era l’única dona de Catalunya que presidia un club de vela. Actualment, comparteix el seu dia a dia entre el Masnou i Vielha.

Maria Glòria Aragó va ser la primera dona que va presidir el Club Nàutic El Masnou.

Marta.— Ens citem a la sala noble del Club i la meva primera pregunta és: com va aconseguir ser nomenada presidenta d’un club fundat pels principals empresaris i prohoms dels anys cinquanta de Barcelona?

Maria Glòria.— Crec important explicar una mica per què es va crear i estructurar el Club. Cal saber que el municipi del Masnou dels anys cinquanta era el poble d’estiueig de les famílies de la burgesia empresarial i professional de Barcelona, construint-se moltes i boniques torres com a habitatges de segona residència. En aquella època, les famílies s’instal·laven al Masnou per Sant Joan fins a la Mercè i el seu nucli social era el Casino i els Banys de Sant Pere.

L’any 1952, un col·lectiu important d’aquests estiuejants dels Banys de Sant Pere van formar un grup que volia potenciar els esports de vela. En el grup hi havia constructors, advocats, arquitectes… i també empresaris amb grans contactes dins del règim franquista. Ho van iniciar i ho van aconseguir. Des de 1952 fins a 1967, que és quan va inaugurar-se l’edifici del Club Nàutic El Masnou, tot van ser contactes d’alt nivell, papers i permisos.

Uns anys després, els mateixos promotors del Club Nàutic El Masnou van constituir l’empresa Promociones Portuarias, SA, amb la intenció de construir un port als mateixos terrenys del costat de la nostra entitat.

Promociones Portuarias, SA va aconseguir que el Club Nàutic El Masnou li traspassés la concessió del terreny. A canvi, Promociones Portuarias, SA li va finançar i construir la piscina olímpica, al costat de l’edifici, i dins del port li va adjudicar un hangar destinat a magatzem del material de vela i la rampa d’accés de les embarcacions al mar.

Amb el temps, el port havia quedat petit i, una vegada més, va aconseguir que el Club Nàutic El Masnou li traspassés la concessió dels terrenys adjacents per a l’ampliació del port. A canvi, Promociones Portuarias va recuperar l’hangar i la rampa que li havia adjudicat anteriorment i li va finançar i construir la Base Nàutica, amb l’esplanada per a les embarcacions i la rampa d’accés al mar just a la bocana del port.

Imatge històrica de l’edifici i l’activitat de vela del Club Nàutic El Masnou.

Marta.— Per tant, la creació del Club Nàutic El Masnou i la de Promociones Portuarias, SA va estar en mans dels mateixos empresaris, que van poder fer-ho perquè tenien influència i hi havia poques normes burocràtiques a seguir. Ara seria impossible.

Maria Glòria.— Sí, així és, i es pot dir que a la Junta Directiva del Club Nàutic El Masnou hi havia els principals constructors de Barcelona. Concretament, el meu antecessor, Lluís Marsà i Abad, creador i propietari de la constructora La Llave de Oro, va ser el segon president i va presidir la nostra entitat més de vint anys, darrere de Joaquín Muñoz Aristizábal, conseller i accionista del Banc Industrial de Catalunya a la dècada dels anys seixanta, entre altres coses. Així i tot, no devia haver estat fàcil per a tots ells aconseguir-ho.

Marta.— I com ho va fer per guanyar?

Maria Glòria.— Es pot dir que vaig començar a interessar-m’hi quan, en un dels esmorzars que organitzava Lluís Marsà, el convidat va ser el president de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, i a la fotografia de la revista només hi havia homes, perquè les dones no hi eren convidades. Com que em va semblar inacceptable, vaig presentar-me a l’Assemblea per manifestar-ho, però, com que Lluís Marsà va comunicar que aquell any hi hauria eleccions i que ell no s’hi presentaria, només vaig manifestar públicament que a la nova Junta Directiva hi hagués dones que les representessin.

En el moment de celebrar les eleccions, l’estiu de l’any 2000, em van demanar que m’incorporés a la Junta Directiva que s’estava formant. Vaig acceptar i recordo que, en una de les converses, algú em va dir que ajudés a confeccionar la nova llista i a cercar el nou president, perquè evidentment jo no podia aspirar a la presidència. Aquest comentari no em va agradar i vaig pensar que per què jo no podia ser presidenta. Amb l’ajuda de la sòcia Trini Tena, que malauradament ja no és entre nosaltres, vam anar confeccionant i incorporant socis a una nova Junta Directiva fins a ser divuit, que era el màxim que estableixen els Estatuts. Cal dir que ningú de la llista volia ser president o presidenta. En aquelles eleccions no es va presentar cap més candidatura que la meva, per la qual cosa, una vegada validada la llista, vaig ser proclamada guanyadora i presidenta.

I va començar una etapa de la meva vida presidencial amb més llum que ombra, però hi va haver de tot.

D’esquerra a dreta: Antoni Schilt, Maria Glòria Aragó, Albert Bargués, Gerard Esteva —aleshores president de la Federació Catalana de Vela— i Luis Fernández.

Marta.— Durant els seus divuit anys de mandat, què ha estat el més positiu i el més negatiu?

Maria Glòria.— Tenia dos objectius. Primer, que es fes ús de tots els espais de l’edifici, perquè els espais tenen un cost i cal que siguin rendibles. Concretament, la sala que ara és la biblioteca estava tancada; on ara hi ha els serveis de la planta +1 hi havia un petit habitatge per al porter, que feia anys que no teníem, entre d’altres. Segon, que el Club tingués activitat i vida tot l’any.

Atès que una gran part de la planta −1 era de sorra —servia per guardar algunes veles—, se’n desaprofitava l’ús, i els vestidors, a més d’envellits, no s’ajustaven a les necessitats del moment. Vaig promoure la remodelació de tota la planta −1. Que l’Assemblea de socis i sòcies aprovés aquestes obres va costar molt, però es va aconseguir l’aprovació amb la incorporació d’una derrama de 7,50 € mensuals. L’any 2004 vam començar les obres.

Això va provocar que s’ordenés la part administrativa: actualització de la relació de socis i sòcies, reducció de la morositat, etc., i que s’ordenés tota la part patrimonial, perquè no teníem ni el títol de la concessió, que vam haver de gestionar amb diferents organismes oficials, fossin de Madrid o de Cartagena, com la Comandància de Marina i l’Arxiu Històric del BOE, entre d’altres. Tampoc estava inscrit l’edifici al Registre de la Propietat ni hi havia el certificat d’obra nova; per tant, fins aleshores no existíem. Teníem dificultats amb els bancs a l’hora d’obtenir crèdits, perquè la Junta Directiva ja no era la dels grans constructors de Barcelona, que sabien i podien negociar molt bé. A l’època de Lluís Marsà, per mitjà de les seves negociacions, s’aconseguien subvencions dels bancs per promoure i ajudar l’esport de la vela. Concretament, un d’ells aportava tres milions de pessetes l’any.

Uns anys més tard, ja amb menys dificultats, es van modificar les piscines exteriors. Aleshores, la piscina, a més de tenir dimensions olímpiques, tenia tres metres de profunditat, amb la qual cosa, a més de la despesa econòmica que representava el seu manteniment, per normativa calien tres socorristes. Per tant, es va reformar modificant-ne la profunditat, però no les dimensions, i reduint així la despesa de manteniment i el nombre de socorristes. La piscina infantil, per evitar i anul·lar les filtracions que hi havia al sostre dels vestidors dels homes i dels convidats, es va canviar d’ubicació i es va modernitzar.

La piscina exterior del Club Nàutic El Masnou, una de les instal·lacions reformades durant el mandat de Maria Glòria Aragó.

Pel que fa al més negatiu, haig d’avançar que una bona part sempre ve de la part emocional. A la darrera legislatura, una persona de la Junta Directiva desenvolupava projectes sense valorar suficientment l’impacte negatiu de la despesa que significaven per al Club. Com que jo havia d’impedir que prosperessin aquests projectes, es va dificultar la gestió d’altres temes. Això, sumat als divuit anys de molta dedicació, em va fer decidir no tornar-me a presentar. Després de tot aquest temps, vaig considerar que havia arribat el moment de tancar aquella etapa i deixar pas a nous projectes i noves persones.

Marta.— Recentment, s’ha constituït una nova Junta Directiva presidida per Mònica Azón Canalda. Quines creus que haurien de ser les seves prioritats?

Maria Glòria.— La primera prioritat és aconseguir la nova concessió, ja que permetrà accedir al finançament per afrontar les millores que l’edifici necessita amb urgència. Ara bé, aquestes actuacions han de ser realistes, viables i adaptades a les necessitats i al context actual. El Club Nàutic El Masnou ha de trobar un equilibri entre l’activitat esportiva de la vela i el seu vessant social.

Mentrestant, com que considero que encara són vigents els meus objectius —fer ús de tots els espais de l’edifici i tenir activitats tot l’any— i en aquests moments l’espai del restaurant està lliure, sense ús, crec que cal aprofitar aquesta particularitat que tenim, que ens permet ampliar l’oferta d’activitats dirigides, promoure els entrenaments dinàmics, oferir serveis de benestar o wellness i oferir entrenaments amb comoditat i varietat, entre altres possibilitats. No calen grans projectes ni inversions costoses per fer-ho possible, perquè l’espai ja existeix; només cal redistribuir el que tenim.

És important tenir present que el perfil dels socis i sòcies ha evolucionat des de l’any 2000 i que el Club s’ha d’adaptar a aquestes noves necessitats i expectatives.

Entrevista: Marta Rosés